INTRODUCCIÓ

En un seminari que tracta de l’educació per a una cultura de pau, resulta convenient fer referència a aquelles condicions que fan possible l’existència d’una pau positiva. Una d’aquestes condicions és sens dubte la de la justícia social obtinguda mitjançant el desenvolupament humà. De la mateixa manera, la voluntat de parlar d’educació en uns determinats valors, ens obliga a considerar quins són els compromisos personals que caldrà assumir per tal d’assolir l’esmentada justícia social.

En conseqüència, aquesta intervenció s’estructurarà en quatre parts. Una primera en la qual s’analitzaran els actuals nivells de desenvolupament humà arreu del món. Una segona en què s’intentaran veure les raons de les desigualtats en el desenvolupament, moltes d’elles lligades a l’actual procés de mundialització.

Una tercera en la qual es formularan algunes propostes de caire polític i social que tenen voluntat transformadora. I una darrera on es tractaran les possibles implicacions individuals per tal de fer factibles les anteriors propostes.

UN DESENVOLUPAMENT HUMÀ DESNIVELLAT

Independentment d’altres consideracions, tothom està d’acord en el fet que vivim en un món econòmicament i socialment desigual.

Les darreres dades publicades per les Nacions Unides i referides a 1998 ens recorden que cada canadenc amb un Producte Interior Brut (PIB) anual per càpita de 20.458 $ ingressa a l’any el mateix que 185 etíops amb un PIB per càpita de 110 $ anuals.

Evidentment, aquestes diferències queden matisades quan en lloc del PIB per càpita triem l’Index de Desenvolupament Humà (IDH) com a unitat de referència. L’IDH inclou per parts iguals a tres variables que són el PIB per càpita ponderat pel poder adquisitiu d’un dòlar en cada país, el nivell educatiu expressat en percentatges d’alfabetització i d’escolarització i la situació sanitària que es visualitza mitjançant l’esperança de vida. Els seus valors es mouen entre l’1 —màxim benestar— i el 0 —mínim benestar—. En aquest cas Canadà, que torna a ocupar el lloc capdavanter, obté un índex del 0,935 mentre que Sierra Leone, a hores d’ara el país més pobre del món, se situa en un 0,252.

Tanmateix, les diferències no són només entre països, sinó que se situen també dins els mateixos països i en especial en els del Tercer Món. Així, per exemple a Sierra Leone, el 20% de població més rica té uns ingressos 57 vegades més grans que el 20% de població més pobre. En el cas de Jamaica la relació és de 44, en el de la República Centrafricana, de 32, en el de Guinea Bissau, de 28, en el de Paraguai, de 27, en el de Brasil de 25 i en el de Colòmbia, de 20. Sovint aquestes diferències tenen a veure amb la zona on habiten els grups de població, amb l’ètnia, amb el gènere i amb la professió.

Desenvolupament humà en el context de la mundialització econòmica

Si barregem, per tant, les diferències de renda derivades del distanciament entre països i entre grups socials, obtindrem allò que resulta més indignant, és a dir, l’enorme concentració de riquesa per part d’uns pocs i la situació de pobresa per part de molts. Aquesta pobresa que fa molt difícil viure amb dignitat als que la pateixen, ens allunya lògicament de les condicions de pau.

LES RAONS DE LA DESIGUALTAT

Limitant-nos als països econòmicament subdesenvolupats que, d’acord amb les Nacions Unides, representen el 79% de la població mundial i en els quals, per altra banda, els desnivells són més grans, podem distingir entre raons internes i externes de la desigualtat. Es tracta d’una diferència molt subtil, però sense menysprear les primeres raons, cal dir que les segones tenen un pes específic notablement més important. Tanmateix, dins l’àmbit de les raons internes podem parlar del creixement poblacional, de l’accés a l’ús de la terra, dels condicionants geogràfics i de recursos naturals, dels nivells educatius i de les guerres i la corrupció.

Cadascuna d’aquestes raons té les seves peculiaritats. Les acceleracions demogràfiques semblen tocar sostre i s’espera una estabilització al llarg del segle que acabem de començar. La lliure utilització de la terra, l’elecció dels tipus de conreu, i la disponibilitat de capital per treballar-la representa encara un problema bàsic per als països d’economia agrària, agreujat ara per la difícil disponibilitat de llavors i la difusió dels transgènics. L’interès pels recursos naturals, amb excepció dels energètics, sol ser molt variable i actualment semblen perdre importància d’una manera paulatina en els mercats mundials. Pel que fa a les guerres i a la corrupció, cal dir que no es pas un fenomen exclusiu dels països del Tercer Món i que ben sovint darrere s’hi troben els interessos de grups més o menys poderosos dels països desenvolupats. Els nivells educatius són probablement el factor intern més clar d’empobriment i tenen el seu origen en la precarietat dels pressupostos estatals que s’hi dediquen i en la fugida cap al Primer Món d’una part important dels pocs que han accedit a estudis superiors.

Com hem dit abans, les raons externes constitueixen les arrels més importants de la desigualtat i les podem situar en sis àmbits diferents: el colonialisme, el comerç internacional, l’actuació de les companyies transnacionals, els fluxos tecnològics, l’especulació financera i els processos migratoris.

El colonialisme és un fenomen pràcticament extingit, però les seves conseqüències perviuen econòmicament i políticament. Des del punt de vista econòmic la transformació d’agricultures de subsistència en monocultius d’exportació va impactar negativament les capacitats alimentàries de les poblacions locals. Des del punt de vista polític, la descolonització feta d’una manera irracional —només cal contemplar el mapa d’Àfrica per constatar-ho— ha conduït a conflictes interns entre diferents grups forçats a conviure i ha separat amb línies frontereres ètnies amb una organització única.

El comerç internacional se sol qualificar de desigual per evitar d’anomenar-lo injust. Injust pels preus que s’hi practiquen. Històricament es pot constatar el que els economistes qualifiquen com a “deteriorament de la relació d’intercanvi”, és a dir, una progressiva baixa en el preu de les exportacions i alça en el preu de les importacions que afecten els països del Tercer Món. Injust pel proteccionisme, practicat especialment damunt dels productes agraris i tèxtils per part dels països desenvolupats. I injust per les més o menys amagades subvencions a l’exportació que realitzades per les grans companyies amb la intermediació dels paradisos fiscals acaben representant una important competència deslleial per als països del Sud.

Les companyies transnacionals actuen amb els seus propis interessos com a únics referents i sovint tenen, a títol individual, una força econòmica i política superior a molts estats independents del planeta. Això fa que, amb comptades excepcions, el balanç de la seva presència es pugui considerar negatiu per als països subdesenvolupats. Es tracta d’inversions a la recerca d’un guany fàcil que busquen mà d’obra barata, matèries primeres apreciades, lloc on dipositar les seves deixalles i instalar-hi processos perillosos, fiscalitats baixes i contornables i fins i tot subvencions locals. En canvi les mateixes inversions no garanteixen cap permanència sinó que es traslladen fàcilment a noves ubicacions més rendibles, rarament reinverteixen els beneficis en el mateix lloc, no produeixen mercaderies de consum intern ni creen teixit industrial al voltant i, quan poden, pressionen els governs de torn per tal d’obtenir avantatges addicionals.

Els fluxos tecnològics prenen cada dia més gran importància. Disposar de tecnologia significa impulsar nous productes, nous procediments i en especial per als països del Tercer Món significa poder sortir de l’espiral de les matèries primeres i productes agraris i poder obtenir mercaderies d’un més gran valor afegit. Tanmateix, les capacitat de disponibilitat de tecnologia per part d’aquests països es ben escassa, en primer lloc pels pocs recursos que poden dedicar a la recerca i en segon lloc per la sortida dels seus principals investigadors per anar a treballar als països del Nord. Evidentment, aquests països mai no han cregut oportú indemnitzar els països d’origen pel fet de que els faciliten persones amb una notable formació pagada per ells.

L’especulació financera s’ha convertit en el motiu principal del moviment de capitals fins el punt que els mercats borsaris s’han arribat a qualificar com “el gran casino mundial”. El diner ja no té com a funció principal ser el catalitzador de l’activitat econòmica per tal de facilitar les transaccions i posar en contacte l’estalvi i l’inversió. Simplement es mou per tal de comprar —accions, divises, futurs etc.— i vendre bojament amb la voluntat d’obtenir un guany diferencial. Es calcula que tan sols entre el 2 i el 3% dels imports que es mouen pel món en un any corresponen a contrapartides d’operacions de béns, serveis i rendes. La resta és especulació.

Des del punt de vista financer, el Tercer Món es ressent d’aquest allunyament dels capitals de les inversions productives i per altra banda es ressent de la lacra del deute extern.

Amb un deute total de 2.051.000 milions de dòlars, l’any 1998, els països subdesenvolupats enviaren cap els països del Nord un total de 363.000 milions de dòlars en concepte de servei del deute —amortitzacions i pagament d’interessos—, és a dir, 10 vegades més que l’ajut al desenvolupament rebut, que l’any esmentat va representar 34.500 milions de dòlars.

Els processos migratoris es troben en una situació paradoxal. Per les seves difícils condicions de vida, grups de població dels països del Sud tendeixen a emigrar cap els del Nord i els governs d’aquests darrers els accepten amb comptagotes. La paradoxa es troba en el fet que els que tanquen la porta —europeus, nord-americans, australians, etc.— foren emigrants en el seu moment. En el cas concret d’Europa no cal oblidar, a més a més, que una part important de la seva industrialització es deu a l’emigració que des de 1850 fins a 1920, va significar l’expulsió del continent de més de cinquanta milions de persones.

Les pors que intenten justificar les absurdes posicions de portes tancades —atur, costos en la seguretat social, xoc cultural— són totalment injustificades. I ben al contrari, les dificultats en la regularització d’immigrants, la seva expulsió, la culpabilització delictiva, etc., no originen altra cosa que xenofòbia, màfies i morts en els intents de vinguda clandestina, de les quals evidentment els governs dels països rics són els màxims responsables.

LES POSSIBLES TRANSFORMACIONS POLÍTIQUES I SOCIALS

El problema bàsic del que hem explicat radica en el fet que l’economia es mou a nivell mundial, mentre que els que prenen les decisions que haurien de controlar els agents econòmics ho fan amb una visió estatal —i encara podríem afegir, amb una visió dels privilegiats de l’Estat—. En conseqüència resulta evident que la primera de les possibles transformacions ens hauria de conduir cap a una governabilitat mundial de caire reequilibrador.

El sistema actual d’institucions internacionals disposa d’organitzacions amb capacitat de decisió sobre els grans temes econòmics mundials. Ens estem referint al Grup dels 7 (G-7), a l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), a l’Organització Mundial de Comerç (OMC), al Fons Monetari Internacional (FMI) i al Banc Mundial (BM). Però resulta que tals organitzacions, o bé representen un nombre reduït de països (cas del G-7 i de l’OCDE) o bé tenen un caràcter escassament democràtic (cas de l’OMC, del FMI i del BM), amb una presa de decisions que gairebé sempre correspon als interessos dels poderosos.

No ens ha d’estranyar per tant que a mesura que ha anat creixent la consciència de mundialització s’hagin anat desenvolupant actuacions de protesta arreu de les reunions cimeres de les esmentades —i també d’altres— organitzacions internacionals. Aquestes protestes —Seattle, Okinawa, Praga, etc.— no representen tan sols una crítica, ben justificada per cert, a uns organismes que com l’OMC estan en mans de les grans companyies transnacionals, sinó que pretenen oferir alternatives constructives per tal que “un altre món sigui possible”. La recent conferència de Porto Alegre va formular precisament propostes en aquesta direcció.

De totes formes i malgrat que aquestes actuacions de caràcter global resultin imprescindibles, no hem d’oblidar que la mundialització també té aspectes locals i sectorials que cal tractar. Aspectes locals que tenen a veure amb actuacions de les empreses i dels governs del propi país. En el cas espanyol, per exemple, una actuació local de governabilitat mundial seria la tan reclamada condonació del deute extern dels països del Tercer Món a la qual, malgrat la reiterada demanda social, no hi ha hagut cap resposta positiva per part del govern central.

Els aspectes sectorials són cada vegada més assumits per ONG i coordinacions especialitzades i amb estructura internacional, és el cas de Greenpeace pel que fa a les qüestions mediambientals, dels Jubileus 2000 i Jubileu Sud pel que fa al deute extern, per Oxfam en l’educació al desenvolupament, per ATTAC en la fiscalitat internacional, etc. Tot i que ja s’han començat a fer alguns passos en aquesta direcció en el quadre que estem exposant hi faltaria una acció coordinada dels sindicats com a “alter ego” de les transnacionals. No n’hi prou amb accions testimonials periòdiques, cal segurament a hores d’ara crear amb urgència comitès sindicals d’empresa a nivell internacional malgrat les conegudes dificultats que això pot representar.

Dins de l’àmbit sectorial tampoc no cal oblidar la cooperació al desenvolupament, la darrera missió de la qual és, lògicament, la de desaparèixer. Mentrestant, ha d’augmentar d’una manera considerable des del punt de vista quantitatiu pensant en la superació del ja obsolet però mai no aconseguit 0,7% del PIB.

I també ha de millorar des d’una òptica qualitativa eliminant el caràcter comercial que representa la compra obligada de productes del país donant, incrementant la dedicació geogràfica als Països Menys Avançats (PMA) i la dedicació sectorial a les necessitats bàsiques de les poblacions. Tampoc no cal oblidar que l’obligació de les ONG dedicades a la cooperació no és tant sols la transferència de recursos financers i/o tècnics sinó que una feina principal es troba en el propi país d’orígen en el qual cal que actuïn com a revulsiu social i com a crítics dels governs.

La darrera de les qüestions sectorials seria la de la informació. En un món en què els grans mitjans de comunicació es troben en mans de potents grups mediàtics sotmesos per la seva part a altres interessos econòmics, correspon a la societat transformadora aprofitar els instruments que té a disposició: les ràdios locals, la premsa regional i comarcal, els actes públics i Internet.

 LES POSSIBLES IMPLICACIONS INDIVIDUALS I LES RESPONSABILITATS EDUCATIVES

El punt anterior s’ha referit a transformacions polítiques socials però sembla pertinent dir que tals transformacions no resulten pas possibles si no hi ha persones disposades a impulsar les organitzacions que les generin, a pressionar les administracions per tal que les duguin a terme i a crear una consciència individual que les consideri necessàries i que s’impliqui en la seva obtenció.

És precisament en aquest darrer punt on trobem la dimensió educativa de tot el que hem vingut dient. Sembla que tal dimensió educativa caldria trobar-la, a més de en l’esmentada participació política i social, en tres direccions més: el canvi d’hàbits en el consum, l’acolliment migratori i, quan calgui, l’objecció de consciència i la desobediència civil.

El canvi d’hàbits en el consum hauria d’actuar com a mínim en dues direccions: l’austeritat i el consum crític. L’austeritat resulta imprescindible entre les poblacions del Nord acostumades a uns nivells de consum que les poblacions del Sud mai no podran assolir i que a més a més poden arribar a fer un dany irreparable al planeta. L’austeritat representa per tant un acte de justícia envers una part molt important de la població mundial i envers les generacions que han de venir. Al mateix temps el consum crític significa la coherència entre el que diem voler desitjar i les nostres actuacions en la vida diària. Això lògicament ens obliga a saber què s’hi troba darrera dels productes de consum, què representa la seva obtenció des del punt de vista ecològic, quina empresa el fabrica i quin comportament té, quins són els seus efectes sobre nosaltres etc.

La informació sobre tots aquests aspectes no es pas sempre senzilla però afortunadament comencen a créixer els grups i organitzacions que s’hi dediquen. El consum de productes es complementa amb l’ús dels serveis i també aquí aparèixen les posicions crítiques. Els fons d’inversió ètics I les banques alternatives representen opcions adequades per tal que els nostres diners —en forma de llibreta d’estalvi, de cartera de valors,de pla de pensions, etc.— no tinguin destinacions —negoci de les armes, explotació infantil, discriminació de la dona, contaminació, etc.— contràries a les nostres maneres de pensar.

L’acolliment migratori no és altra cosa que una de les formes d’apaivagar les desigualtats des de casa estant. Cal fer veure a l’opinió pública i als governs que s’hi sustenten, que la immigració és un regal de gent amb plena disponibilitat per al treball, que és una forma de re-equilibri de la nostra distorsionada piràmide poblacional, i que des del punt de vista cultural representarà un sediment més dins del nostre pòsit històric d’aportacions enriquidores.

En algunes ocasions no resultarà fàcil assumir totes aquestes responsabilitats sense xocar amb un sistema que ens vol com a consumidors insaciables, com a televidents cretinitzats, com a ciutadans esporuguits i com a demòcrates “dins d’un ordre”. En aquests casos no queda altra alternativa, i això sens dubte és ben educatiu, que demanar postures individuals o col·lectives d’objecció de consciència i de desobediència civil.

Probablement alguns problemes han quedat sense tractar, com per exemple el de la pobresa i la desigualtat existent en els propis països desenvolupats, però pel que fa a la resta, la nostra intenció era ben senzilla: indicar algunes raons de la desigualtat i proposar algunes possibles transformacions. Si ho hem fet així ha estat amb el propòsit d’avançar cap a un desenvolupament humà i sostenible, que tal com hem assenyalat al començament és sens dubte una de les condicions de pau i de convivència.