British Broadcasting Corporation, 1996

A continuació presentem la transcripció de "La gran idea", una entrevista de mitja hora del periodista britànic Andrew Marr a Noam Chomsky, emesa per primera vegada per la BBC el febrer de 1996.

Marr:

Professor Chomsky, podríem començar escoltant la seva explicació sobre què és el “Model de Propaganda". Per molta gent, la idea que la propaganda la utilitzen governs democràtics, i no només governs dictatorials, serà una idea estranya.

Chomsky:

Bé, el terme "propaganda" va caure en desgràcia cap a la Segona Guerra Mundial, però durant els anys vint i trenta era utilitzat freqüentment, i fins preconitzat, per líders intel·lectuals, pels fundadors de la ciència política moderna, per progressistes estil Wilson i, evidentment, per la indústria de relacions públiques, com una tècnica necessària per superar el perill de la democràcia. L’estructura institucional dels mitjans de comunicació és bastant evident (estem parlant dels EUA, però no és gaire diferent a la resta del món). Hi ha diferents sectors però els mitjans que estableixen l’agenda, els que creen el marc en què és mou la resta (com ara el New York Times i el Washington Post, etc.) són grans empreses, parts de conglomerats encara més grans. Com altres institucions empresarials, tenen un producte i un mercat. El mercat són els anunciants, és a dir, altres empreses. El producte són audiències relativament privilegiades, més o menys…

Així doncs estan venent audiències a…

Estan venent audiències privilegiades. Tenim a grans empreses venent audiències privilegiades a altres grans empreses. Llavors, la pregunta és: quina imatge del món esperaria que treure’n d’aquesta estructura una persona racional? I després traiem diverses conclusions sobre el que esperaríem, ho comprovem i sí, aquesta és la imatge del món que surt.

I això és més que la idea que, bàsicament, la premsa és relativament de dretes, amb algunes excepcions, perquè és propietat del gran capital, fet que és evident i és ben conegut?

Jo diria que la premsa és relativament liberal. En això estic d’acord amb els crítics de dretes. Especialment al New York Times i al Washington Post se’ls anomena, sense que hi hagi ironia, ... Per exemple, el New York Times és conegut com "l’esquerra institucional" a les revistes de política exterior més importants, i això és correcte, el que no es reconeix és que el rol de la intel·lectualitat liberal institucional és posar uns límits molt concrets de fins on es pot arribar: "fins aquí, però no més enllà".

Doni’m alguns exemples d’això...

Bé, agafem l’exemple de la Guerra del Vietnam. Segurament, el crític més influent, i de fet un dels líders intel·lectuals de la oposició en els mitjans de masses, és Anthony Lewis del New York Times, que al final va arribar a oposar-se a la Guerra del Vietnam cap el 1969, un any i mig després que la comunitat empresarial hagués més o menys ordenat a Washington que ho deixés córrer. Des de llavors, la seva imatge fou que la guerra, tal com va dir, va començar amb grans esforços per fer el bé però va acabar essent un desastre cap el 1969 i ens va costar massa. I aquesta és la crítica.

Per tant, què hagués dit als americans un model “no de propaganda” de la guerra del Vietnam en aquell moment?

El mateix que la premsa els estava dient sobre Afganistan. Els Estats Units van envair Vietnam del Sud… Primer, als anys cinquanta, van posar un típic estat del terror estil Llatinoamèrica, que va massacrar desenes de milers de persones, però va ser incapaç de controlar les revoltes locals (i tothom sap, almenys qualsevol especialista, que això és el que va passar). I quan el 1961 Kennedy va entrar a la Casa Blanca havien de prendre una decisió perquè el govern de Vietnam del Sud /del Sud de Vietnam s’estava col·lapsant amb els atacs locals i per tant, senzillament van envair el país. Aquell mateix any les forces aèries estadounidenques van començar a bombardejar civils a Vietnam del Sud, van autoritzar la destrucció de les collites amb napalm... Després el 1965 – gener o febrer de 1965- la següent gran escalada de violència va tenir lloc contra Vietnam del Sud, no contra Vietnam del Nord. Allò va ser un show secundari i tot això és el que una premsa honesta hagués dit, però no en pots trobar el més mínim rastre.

Si la premsa és una organització que censura, expliqui’m com funciona. No estarà pas suggerint que els propietaris es truquen els uns als altres, o que veten històries a molts periodistes, per exemple?

Més aviat... Orwell, potser ho recordi, va escriure un assaig titulat "Censura literària a Anglaterra", que havia de ser la introducció a Rebel·lió a la granja, però que mai va aparèixer, en què comentava "mireu, estic escrivint sobre una societat totalitària però aquí, a la lliure i democràtica Anglaterra, no és tan diferent" i després afegeix que les idees impopulars poden ser silenciades sense utilitzar la força i dóna una resposta de dues frases, no molt profunda però que dóna a entendre la idea. Diu que això ocorre per dues raons: en primer lloc, la premsa la posseeixen homes molt rics que tenen tot el interès del món en què no apareguin certes coses, i en segon lloc, tot el sistema educatiu, des del principi, et porta a entendre que hi ha coses que senzillament no es diuen. Bé, entrant en detall, això és del tot cert, i és que el primer punt és el que estàvem dient...

Això és el que no entenc, perquè suggereix que gent com jo, és a dir, els periodistes, ens autocensurem...

No, no és autocensura. Hi ha un sistema de filtre, que comença a la llar d’infants i que segueix fins al final; no funciona al cent per cent, però és molt efectiu. Selecciona per a la obediència i la subordinació i especialment...

Així que els rebels no arriben a posicions d’influència...

Tindran ‘problemes de conducta’ o… Si llegeix els formularis d’entrada a la universitat, veurà que la gent diu coses com “no es porta massa bé amb els seus companys”, ja sap com interpretar aquests comentaris.

Això m’interessa ja que vaig créixer, com molta gent, després del Watergate, creient que el periodisme era una professió de rebel·lia, de creuada, i que en el periodisme hi havia molta gent rebel, difícil, polèmica i haig de dir que en conec alguns.

Sí, jo conec alguns dels millors, dels periodistes d’investigació més coneguts dels EUA - no mencionaré noms – i la seva actitud cap als mitjans de comunicació és molt més cínica que la meva. De fet, consideren als mitjans com una ‘farsa’. Ho saben i parlen constantment de com intenten jugar amb ella: si veuen una petita entrada intentaran posar-hi alguna cosa que ordinàriament no passaria. És del tot cert que aquesta és una professió d’anar en contra, "ens aixequem contra el poder", una visió molt útil per ells mateixos. Però d’altra banda, segons el meu parer, odio fer un judici de valor, però els millors periodistes, fins i tot els que són normalment considerats com els millors periodistes, tenen una visió bastant diferent i crec que és molt realista.

Com sap que jo m’autocensuro? Com pot saber que els periodistes...

No estic dient que s’autocensuri. Estic segur que creu tot el que diu. El que dic és que si pensés una altra cosa no estaria assegut on és ara.

Nosaltres, a Gran Bretanya, tenim una premsa que té, em sembla a mi, una gama d’opinions relativament àmplia. Potser hi ha una majoria conservadora bastant sentimentaloide, però hi ha diaris d’esquerres i hi ha una gama bastant àmplia de punts de vista, des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra, per qui els vulgui. No veig com un model de propaganda…

Això no és veritat. Hi ha hagut bons estudis sobre la premsa britànica i pot consultar-los (el de James Curran és el més important), que assenyalen que fins als seixanta hi havia certament una premsa diguem-ne socialdemòcrata, que més o menys representava els interessos dels treballadors, la gent ordinària, etc. i tenia molt èxit. Per exemple, el Daily Herald tenia no només una major circulació que altres diaris sinó també un públic molt fidel. Encara més, la premsa sensacionalista de l’època, el Mirror i el Sun, eren també d’extracció treballadora. Als seixanta, això es va acabar. Va desaparèixer sota la pressió de les necessitats del capital. El que va quedar va ser majoritàriament el tipus de premsa de centredreta, amb alguna dissidència.

Tenim, diria, un parell de diaris de gran tirada que són de centreesquerra i que estan expressant punts de vista neokeynesians, a qui vostè anomena elit, que són extremadament hostils...

És interessant que anomeni centre-esquerra als neo-keynesians. Jo els titllaria de centre. Centre-esquerra és un judici de valor...

Segur…

A Anglaterra hi ha excel·lents periodistes, bastants, que escriuen molt honestament, que escriuen bon material, molt del qual no apareixeria aquí als Estats Units. D’altra banda, si s’examina la qüestió general, no crec que hi trobi molta diferència i els pocs estudis que existeixen (no hi ha molts estudis sobre la premsa britànica) han trobat resultats molt semblants i crec que els millors periodistes li diran el mateix. De fet, pot comprovar-ho en casos concrets, com per exemple, el que acabo de mencionar: la Guerra del Vietnam. La premsa britànica no hi tenia els mateixos interessos que l’americana, ja que no hi estaven lluitant. Consulti-la alguna vegada i veurà quantes vegades pot trobar la guerra americana al Vietnam com un atac dels Estats Units contra Vietnam del Sud, començant amb una agressió directa el 1961 i creixent com una agressió massiva el 1965. Si troba un 0,001% de reportatges dient-ho, em sorprendrà, i en una premsa lliure, el 100% ho hagués dit. És un fet, no té res a veure amb la dreta o l’esquerra.

Deixi’m portar a col·lació una guerra més moderna, la Guerra del Golf, sobre la qual, un cop més, mirant la premsa britànica, veient la televisió, un era molt conscient de l’oposició contra la guerra…

Ah, sí?

La campanya "no volem petroli a canvi de sang", i tinc...

Això no és oposició…

"No volem petroli a canvi de sang " no és oposició?

No. Saddam Hussein va atacar Kuwait el 2 d’agost. Els següents dies, la por de Washington era que Saddam se n’anés i deixés un règim titella, més o menys el que els EUA havien fet a Panamà. Els Estats Units i Gran Bretanya, per tant, es van moure ràpidament per minimitzar el perill de retirada. A finals d’agost, Iraq estava enviant ofertes de negociació, per una retirada iraquiana negociada. La premsa no les va voler publicar aquí, ni tampoc a Gran Bretanya. Però es va filtrar...

Va haver-hi un gran debat sobre si hauria d’haver-hi hagut un acord negociat.

No, perdoni, no hi va haver aquest debat. Es va debatre si devien seguir les sancions, que és una qüestió ben diferent, perquè el fet és que tenim molt bones proves que a mitjans o finals d’agost les sancions ja havien funcionat. Aquestes històries venien d’antics oficials americans del Departament d’estat, com Richard Helm. La premsa no va voler publicar-les, però es va aconseguir que el Newsday, un diari local de Long Island, ho fes, evidentment amb el propòsit de guanyar la partida al New York Times, que és el que importa. Va aparèixer al Newsday i va continuar (no entraré en detalls) fins el 2 de gener. En aquell moment, les ofertes que arribaven eren aparentment tan raonables pel Departament d’estat que els oficials del Departament deien “mira, això és negociable, raonable, potser no ho acceptem tot, però certament és una base per una retirada negociada”. I no hi va haver manera que la premsa volgués publicar-ho. Però el Newsday sí. Uns altres, pocs, també ho van fer. Van ser un parell d’articles d’opinió. I pel que jo sé, si vol pot comprovar-ho, a Anglaterra la primera referència a això és de fet un article que vaig escriure per al Guardian a principis de gener. Comprovi-ho i vegi si hi ha alguna referència anterior.

D’acord. Vegem altres exemples clau, que ha examinat i que semblen anar en contra de la seva idea, com és el cas del Watergate.

El Watergate és un exemple perfecte. De fet ho hem discutit extensament al nostre llibre i en molts altres llocs. És un exemple perfecte de la manera com la premsa està subordinada al poder. I és que...

Però si va fer fora a un President!

Un moment, donem-hi un cop d’ull. El que va ocórrer és molt interessant perquè no podem fer experiments en història, però aquí la història va ser tan amable que ens va muntar l’experiment. Va donar la casualitat que les revelacions del Watergate van succeir en el mateix moment que un altre conjunt de revelacions, les del COINTELPRO.

Perdoni, però ens ho haurà d’explicar.

És interessant que ho hagi d’explicar, perquè és molt més significatiu que el Watergate, i això ja demostra el meu argument. COINTELPRO va ser un programa de subversió portat a terme, no per un parell de criminals, sinó per la policia política, l’FBI, a quatre administracions diferents. Va començar cap a finals de l’administració Eisenhower, i va seguir fins…

Es refereix al final del Partit Socialista dels Treballadors d’Amèrica?

El Partit Socialista dels Treballadors va ser només un fragment. Va començar... Bé, quan va acabar estava dirigit a tota la Nova Esquerra, al moviment feminista, a tot el moviment negre; era extremadament ampli. Les seves accions van arribar fins a l’assassinat. I quina és la diferència entre tots dos? Està molt clar. En el Watergate, Richard Nixon va anar en contra de la meitat del poder privat dels EUA, és a dir, el Partit Demòcrata i el poder es pot defensar. Per tant, va ser un escàndol. No va fer res, no va passar res. Fixi’s, jo estava a la llista d’enemics de Nixon i no em vaig assabentar de res, mai va passar res. Però...

De totes maneres, no pot dir que fos un esdeveniment insignificant fer fora a un President…

No, va ser un cas en què la meitat del poder dels EUA es va defensar contra una persona que òbviament havia sobrepassat els límits. I el fet que la premsa pensés que allò era important demostra que consideren que la gent important hauria de poder defensar-se. Ara bé, si realment hi havia una qüestió de principis involucrada pot comprovar-se fàcilment en aquest cas. Una minúscula part del programa COINTELPRO era molt més significativa, quant a principis, que tot el Watergate. I si examines tot el programa, s’ha acabat la discussió. Però m’ha de preguntar què és el COINTELPRO i, en canvi, sap perfectament què és el Watergate. No podria haver-hi un exemple més dramàtic de la subordinació de la opinió intel·lectual al poder aquí a Anglaterra, com als EUA.

Sé que s’ha centrat en assumptes exteriors i algunes d’aquestes àrees clau…

També he parlat molt de problemes nacionals.

M’agradaria arribar a això, perquè encara em sembla que en un ventall de temes bastant importants per al poder hi ha una seria oposició...

És cert.

…Gingrich i la seva agenda neo-conservadora a Amèrica ha estat salvatgement desfragmentada. La successió aparentment fixa a la candidatura republicana a la presidència s’ha desmuntat. Clinton, que és una figura poderosa, està tenint grans problemes amb el cas Whitewater. Es miri on es miri, es veuen atacs, obertures...

En un ventall tan estret que s’ha de mirar amb deteniment per trobar-ho. Deixi’m posar-li un...

Puc interrompre’l un moment? Diu que el ventall és estret però d’una banda...

Deixi’m explicar-li...

...tenim republicans que proposen...

Puc explicar-li-ho?

…republicans que proposen l’‘impost pla’ fins a demòcrates relativament a favor d’un Estat poderós.

Trobi’n un. Trobi un demòcrata a favor d’un Estat poderós. La posició avui en dia és exactament el que va dir Clinton: "Els temps del pare Estat han acabat, el pare Estat ha fracassat, la guerra contra la pobresa ha fracassat, hem de lliurar-nos d’aquesta història de la cobertura social". Aquest era el missatge de la campanya de Clinton el 1992. Això són els demòcrates. El que hi ha avui és una diferència entre, diguem-ne, republicans moderats i republicans extremistes. De fet, és ben sabut que durant molt temps hi ha hagut una espècie de divisió a la comunitat empresarial americana, tot i que no és ben bé exacte, entre empreses orientades internacionalment, intensives en capital i d’alta tecnologia, que tendeixen a ser el que s’anomena “liberal”, i indústries més intensives en treball, més orientades nacionalment, menys avançades tecnològicament, que és el sector anomenat “conservador”. Entre aquests dos sectors hi ha hagut diferències i, de fet, si examinem la política americana, aquesta oscil·la entre aquests dos límits. Hi ha bons treballs sobre això. El més complet és el de Thomas Ferguson, un expert en política.

Un exemple més, que té certa ressonància a Gran Bretanya i a Europa, és la gran polèmica sobre el NAFTA (Associació nord-americana de lliure comerç), i ...

Aquest serà bo.

… si hi ha alguna cosa que es pugui descriure com un moviment d’oposició global, és a dir, sindicats, verds, activistes, certament era present a la discussió antiNAFTA…

Puc dir-li el que va passar?

Bé…

Puc dir-li el que va passar?

El que anava a dir és que…

Mai es va mencionar...

…aquells arguments estaven bé. Érem molt conscients d’aquells arguments.

No! Això és del tot mentida. No es va permetre publicar-los i m’he documentat bé. Li donaré referències si vol.

A Gran Bretanya ho vam llegir tot sobre el tema, és tot el que li puc dir.

No, no va ser així. Per exemple...

Ho sento, però sí...

Bé, deixi’m preguntar-li: van llegir el informe de l’Oficina d’assessorament tecnològic del Congrés?

Doncs...

Perdoni, van llegir el informe del Comitè assessor laboral?

No rebo aquests informes, però vaig llegir...

Perdoni, però això és…

…vaig llegir molt articles antiNAFTA que eren molt...

Ho sento. Si està interessat en els fets, li diré quins són i fins li donaré fonts també. L’acord NAFTA el van firmar més o menys en secret els tres presidents a mitjans d’agost, en plena campanya presidencial. Hi ha una llei als EUA, la Llei de Comerç de 1974, que requereix que qualsevol tema relacionat amb el comerç s’enviï al Comitè assessor laboral, integrat pels sindicats, per assessorar-lo i analitzar-lo. No se’ls va enviar. Un dia abans de quan en teoria havien d’entregar el informe, se’ls va enviar finalment. Els sindicats dels Estats Units són bastant de dretes, però estaven enfadats. Mai els havien ensenyat aquest acord. Tenien 24 hores i no van tenir temps d’estudiar el text. Tot i així, van escriure una anàlisi vigorosa, amb alternatives, dient que “no estem en contra d’un NAFTA, estem en contra d’aquesta versió”. Van fer un bon anàlisi que coincidia amb un de similar que havia donat el Servei d’investigació del Congrés, la Oficina d’assessorament tecnològic. Res de tot això va aparèixer a la premsa. L’únic que aparèixer va ser el tipus de crítica amb el que estaven disposats a tractar: crítiques despectives a Mèxic, nacionalistes d’extrema dreta, etc. Això sí que va sortir a la premsa, però no l’anàlisi crítica per part del moviment sindical. Ara bé...

Però de totes maneres, per un procés d’osmosi o alguna cosa semblant, em vaig assabentar de molts dels arguments antiNAFTA, sobre la base de la protecció dels treballadors, degradació mediambiental, …

Puc continuar? Això va seguir així a la premsa, fins el final... Hi havia grans moviments populars en contra. Era extremadament difícil suprimir-ho, suprimir tot el que sortia del moviment sindical, però ho van fer. Al final, s’havia assolit un punt en què hi havia una preocupació real perquè no poguessin tirar-ho endavant. Doni un cop d’ull al New York Times i al Washington Post, el mitjà “liberal” i el “conservador”, de les últimes dues setmanes. Jo ja he escrit sobre el tema i li diré què hi trobarà: un recolzament del cent per cent al NAFTA, un rebuig a permetre expressar qualsevol dels arguments populars, tremendes crítiques al moviment sindical...

Un moment. Vull estar segur que entenc el punt sobre la premsa liberal versus la premsa conservadora, perquè a Gran Bretanya en aquests dos últims anys, els polítics que em trobo estan profundament irritats, fins furiosos, amb els atacs cap a ells per part de la premsa, dia rere dia, en temes que ara anomenem ‘morbosos’. Se senten perseguits, creuen que són incompresos i que la premsa està per sobre de tot, que és elitista i destructiva. Aquest és el missatge que ens estan donant. Ara bé, vostè diu que tot això no importa, perquè forma part del mateix...

És secundari… Aquí ocorre el mateix quan la premsa se centra en la vida sexual dels polítics. Posi’s la mà a la butxaca i vigili la cartera perquè aquests no són els temes que interessen a la gent. Vull dir que tenen un interès molt marginal. Els temes que importen són uns altres, així que tan aviat com senti a la premsa i als polítics parlar de ‘valors morals’, ja li he dit, posi’s la mà a la cartera, perquè sabrà que està succeint alguna altra cosa.

Però ha estat molt més que… Certament aquí ha estat molt més que històries de llit, ha estat també sobre agafar diners, sobre les grans empreses finançant als partits...

Corrupció, jutges corruptes. Bon tema.

Partits corruptes?

Sí, partits corruptes. El gran capital no està a favor de la corrupció, sap? I si la premsa se centra en la corrupció, el Fortune Magazine estarà força content, això no els importa. No volen que la societat sigui corrupta, volen que funcioni d’acord amb els seus interessos. La corrupció interfereix en tot això. Per exemple, acabo de tornar de la Índia. El Banc de la Índia ha presentat una estimació (i economistes d’allà em diuen que és baixa) que diu que un terç de l’economia és en “negre”, és a dir, la majoria dels empresaris no paguen els impostos. Això arriba a la premsa perquè en realitat a les multinacionals no els agrada gens. Volen que el sistema funcioni sense corrupció, ni robatoris, ni suborns, senzillament que els ompli les butxaques. Així que, sí, és un bon tema per la premsa. A més, els temes de què he parlat no són bons temes perquè són molt més significatius.

Com seria una premsa, segons el seu parer, sense el Model de Propaganda? Què estaríem llegint que llegim ara?

Ja he donat una dotzena d’exemple. De cada un d’ells, que per cert ha escollit vostè, jo podria escollir els meus propis exemples, però prefereixo deixar que ho faci vostè mateix. En cada un d’ells, crec que es pot demostrar que hi ha hagut una severa distorsió dels fets. Això no té res a veure amb la dreta o l’esquerra, com he estat remarcant, i ha deixat a la població confosa i marginada. Una premsa lliure senzillament diria la veritat. Això no té res a veure amb la dreta i l’esquerra...

I donat el poder del gran capital i de la premsa, què pot fer la gent?

Poden fer exactament el mateix que fan a les barraques i poblets d’Haití, organitzar-se. Haití, que és el poble més pobre de l’hemisferi ha aconseguit crear una societat civil vibrant, viva, a les barraques, als pobles de les muntanyes, en unes condicions que molts de nosaltres no podem ni imaginar. Nosaltres podem fer el mateix, de manera molt més fàcil.

Hi ha activistes a Amèrica…

Sí

... no estic parlant dels moviments anomenats ‘comunitaris’, sinó dels activistes locals a les comunitats, escriptors, etc, per tot arreu.

Per tot arreu, per tot arreu. Per exemple, en una ciutat com Boston, amb tot tipus de gent, no coneixen l’existència dels altres. Hi ha molt grups. Una de les coses que faig habitualment són gires pel país fent xerrades. Un dels meus objectius, i l’objectiu de la gent que em convida, és unir a la gent, gent d’aquella zona, que treballen en les mateixes coses i que no es coneixen perquè els recursos estan tan escampats i els mitjans per comunicar-se tan marginats que no hi poden fer gran cosa. Ara bé, estan passant moltes coses. Per exemple, ràdios locals que estan bastant fora del sistema...

Anava a preguntar-li sobre això i sobre Internet, que certament té un accés bastant obert, de moment.

Bé, Internet, como qualsevol tecnologia, és una arma de doble fil. Com tota tecnologia, inclosa la premsa escrita, té un potencial alliberador, però també té un potencial repressiu, i hi ha una batalla en curs sobre cap a quina direcció va, igual com també la va haver per la radio, la televisió, etc.

Sobre propietat i publicitat.

Correcte. I sobre el que hi haurà i qui hi tindrà accés. Recordi, per cert, que Internet és un fenomen de l’elit. La major part de la població del món no ha fet mai una trucada per telèfon, així que òbviament no és a Internet. Tot i així, sí que té un potencial democratitzador i la batalla actual és sobre si es podrà desenvolupar aquest potencial o si es convertirà en alguna cosa semblant a un sistema de màrqueting domèstic i una forma de marginar a la gent encara més. Aquesta discussió també es va donar als anys 20 amb la radio. És interessant com va acabar. Va passar el mateix amb la televisió i ara està passant amb Internet. És un tema de lluita popular. Miri: no vivim com fa dos-cents anys o fins i tot als anys 30. Hi ha hagut molt progrés. No han sigut regals del cel. Ha sigut el resultat de la unió de la gent i del rebuig a acceptar els dictats d’institucions autoritàries. I no hi ha cap raó per pensar que això s’ha acabat.

L’han descrit i alguns dirien que a vegades s’ha descrit a si mateix com una espècie de veu dissident solitària. Però clarament no se sent sol de cap manera.

Jo no he dit pas res d’això. Certament no em veig així. No puc acceptar ni una petita part de les invitacions que rebo. Els meus actes estan programats amb dos anys d’antelació, seleccionant tan sols...

I parlant davant de grans audiències.

Enormes audiències. I no són només intel·lectuals, són majoritàriament audiències populars. Dec passar entre 20 i 30 d’hores a la setmana només responent cartes de gent d’arreu del país i del món. Fins m’agradaria sentir-me una mica més sol. Però no és així. Naturalment, no sóc en el “mundillo”, sap? No sóc en els mitjans de masses, però no ho espero. Per què haurien d’oferir espai a algú que està intentant minar el seu poder i treure a la llum el que fan? Però això no és solitud.

Professor Chomsky, moltes gràcies.

Transcrit per Daragh McDonnell